Tribuna | Lideratge silenciós

En l’àmbit empresarial, hi ha una àmplia literatura sobre el concepte de lideratge. Què és un líder? Quines qualitats té un bon líder? I un mal líder? Quan parlem de capacitat de lideratge, què vol dir?

Òbviament, hi ha una sèrie de qualitats o característiques en què la gran majoria de nosaltres ens posaríem d’acord. Per exemple, com a norma general, l’empatia sol considerar-se una qualitat d’un bon líder, així com el micromanagement ho atribuiríem a un mal líder.

Però no hi ha una resposta evident a les preguntes anteriors. Si fos així, abundarien els bons líders. I sembla que no és el cas. De fet, un estudi recent del Fòrum Econòmic Mundial assenyala que el 86% dels enquestats afirmen l’existència de manca de lideratge a les seves organitzacions per part dels equips directius. Ni més ni menys.

D’altra banda, crec fermament que no hi ha un concepte universal de “bon lideratge”; en funció del context, el moment o la cultura de l’organització, funcionarà millor un tipus de lideratge o un altre. Per exemple, no és el mateix liderar una empresa en plena expansió que una empresa travessant una crisi de reputació que li ha suposat entrar en pèrdues i retallar plantilla.

Estem travessant un període sorollós, turbulent. Hi ha molt de soroll allà fora. Covid, crisi de subministraments, tensions polítiques i territorials, inflació, possible bombolla immobiliària, digitalització, blockchain, criptomonedes, metavers… En definitiva, és un moment on l’única constant és la inestabilitat. Ja ho va predir Heráclito fa 2500 anys: l’única cosa constant és el canvi.

I els éssers humans, tenim la propensió a imitar allò que veiem al nostre voltant. Si la persona que tenim al costat somriu, tornem el somriure. Si la persona que tenim al costat alça la veu, alcem la veu. I això genera un entorn determinat.

I si l’entorn és sorollós, ¿el líder ha de respondre amb més soroll?

Hauria de ser així?

Al meu entendre, la resposta és clara, i és un rotund no.

En aquest article reivindico el lideratge silenciós. I em refereixo a aquelles persones reflexives, tranquil·les, i humils. Persones compromeses, amb capacitat per executar amb agilitat les tasques més tàctiques del curt termini, però que mantenen la perspectiva posada a llarg termini, fins i tot i malgrat els canvis constants. Persones compromeses amb un projecte, que no salten de branca en branca, en funció de com bufa el vent o les modes del moment. Persones, que deleguen perquè confien. Persones que reconeixen els seus errors i busquen proactivament el feedback. Persones que, davant del caos, paren, respiren, reflexionen i s’adapten.

Com a la llegenda del roure i el jonc, en què el fort roure es burlava del jonc: “Jo sóc gran i tinc poderoses branques. Que n’ets de petit i insignificants!”. I ja sabem tots com van acabar cadascun quan va arribar l’huracà.

En definitiva: és clar que hi ha una sèrie de qualitats que han estat les predominants fins ara, i que han configurat la concepció de lideratge que impera encara avui. L’extroversió, el carisma, la passió, les opinions fortes, la capacitat d’influir i imposar punts de vista…totes qualitats que poden ser positives, sens dubte. Especialment en la seva mesura justa, i en determinats entorns més que en altres.

Però crec que és un bon moment per baixar el to, reduir decibels, observar, identificar oportunitats i posar-se a treballar amb els equips, sense cercar protagonisme. Convèncer, sense imposar. Evolucionar i mirar endavant, honrant el que s’ha aconseguit fins ara.

I sobretot, enfocar els equips, ajudant-los a fer una cosa tan bàsica però tan difícil: diferenciar entre allò important (estratègia) i allò urgent (en moltes ocasions, mer soroll).

Tribuna d’Alvaro Carcel.